fbpx

Les aventures del senyor Ruraru

Al costat de l’editorial, si baixes per la reixa del jardí, hi ha un banc de fusta. I en aquest banc hi seu, cada dia del món, algun vellet que descansa les seves cames magres després de la llarga pujada que et porta al barri. És allà que vaig veure, per primer cop, el senyor Ruraru.

El vellet d’avui té les celles frunzides i el bigoti gruixut. Fa cara d’importància: podria ser ministre, si no portés bombatxos vermells i una camisa de llunes. (No deu ser ministre, sembla que vagi vestit de pallasso! Tot i que, ben pensat…) Guaita, no ens apropem massa: no ens ha vist, quedem-nos una estoneta més. Què hi deu fer, assegut aquí sol com un mussol i amb aquesta cara de pomes amargues? No l’he vist mai al barri, es deu haver instal·lat fa poc. Com deu ser, casa seva? Creus que viu sol? Tu creus? No sé perquè, jo no me l’imagino pare. Va vestit com un nen. De fet, les seves cames amb prou feines toquen terra. Diuen que amb el temps, t’encongeixes.

 

 Mira, ara s’ha apropat un gat pèl-roig. Que bufó i grassonet… Em sembla que és el gat dels veïns de sota. Òndia! S’ha aturat just davant del vellet. Quina escena més curiosa, sembla que li estigui parlant. Crec que aquest bon senyor parla g… Ei, fixa’t! Aquí, sota el banc. No, mira on apunto. Que sí, que miris bé… aaara. És un ratolí, no? Compte, que se’l cruspirà el g… i ara, què fa?! Sembla que balli. Quin espectacle més estrany… Ep! Que el gat s’hi posa també! Mira, el vellet somriu. Ell també s’està bellugant, crec que vol aixecar-s… no, no s’està aixecant… É-és el b-banc que es mou! Quin banc? Si és un cocodril!!! El vellet estava assegut sobre el seu morro! Quina boca més gran… se’l menjarà? Què? Ni pensar-ho, què vols que faci? Tinc pinta de saber matar cocodrils? Espera, crec que no se’l vol cruspir: sembla que es coneixen. El vellet sembla estar la mar de tranquil. Estan rient. T’ho pots creure? S’estan pixant de riure… Ui, em tremolen les cames.

 

Si, ja ho sé, hem d’anar tirant, que tancaran correus. Però és que tinc ganes de veure el que passarà ara. En veus sovint, tu, de cocodrils? Mira, ara es posen en camí. Tiren cap el parc Güell… s’ha de dir que és bonic, a aquesta hora. Quin cortegi més estrambòtic: un vellet, un gat, un ratolí i un cocodril. Això sembla l’arca de Noé.  Apa, som-hi. Amb una mica de sort, els tornarem a veure!

els llibres

Els lèmurs d’Antinori

Documentar la nostra vida en aquest planeta s’ha fet de mil maneres en milers de formats. Ben pensat, potser es tracta d’una de les principals preocupacions de l’ésser humà, i per tant tenim paraules a cabassos per definir les diverses formes que pren: documental, docuficció, autoficció, biopic, novel·la històrica, assaig. Categories que es poden llegir com els cursors d’un espectre que va de l’invent a la realitat…

Seguir llegint →

Hem anat a Bolonya!

Sembla que “anar a Bolonya” sigui un ritual d’iniciació per a totes les editorials acabades de néixer i de què mai ningú ha sentit a parlar. Bé, hem anat a Bolonya!

Seguir llegint →

Neix l’amiga imaginària

El 2019, Club Editor estrenava la seva col·lecció de literatura per a criatures, “l’amiga imaginària”. El seu propòsit? Fer 3 llibres l’any per a criatures

Seguir llegint →
caCatalà