Per començar, la fira fa quasi la mateixa mida que la ciutat. És tan gegantina que al final del dia, el meu telèfon no tan intel·ligent em deia que havia “corregut” 15 km. Hi ha més terminals que a l’aeroport de Barcelona i gent de tot el món parlant totes les llengües, que compra i ven llibres durant quatre dies sense parar. Pels passadissos, editors, agents, llibreters, dibuixants parlen per telèfon, deambulen, van d’una reunió a l’altra, mengen un gelat o un calzone. (N.B.: tenir sempre deu minuts entre cada reunió és recomanable, perquè canviar de hall és 1 km de carrera.) És engrescador i intimidant a la vegada: com a jova editora, et sents com els estudiants que treballen per primer cop: què hi faig aquí? M’he colat!
Aquest any, la fira destacava la feina dels editors coreans. Especialistes de l’objecte i del paper, precursors en matèria de silent books (una manera ben bonica de descriure els llibres sense paraules), passejar per la seva zona et produïa un efecte similar al del primer contacte humà amb el foc. Uaaaau, això és un llibre? La dissenyadora que porto a dins badava els ulls per no perdre’s ni una engruna d’aquell espectacle fabulós. Vaig intentar recórrer tota la fira: no me’n vaig sortir. El primer vespre vaig arribar a casa amb el cap com un timbal.
El segon, ja sabia una mica més què volia anar a buscar. Vaig tirar cap a l’estand dels francesos, que fabriquen uns llibres molt bonics que fan venir moltes ganes de llegir-los fins que… fins que els obres i t’adones que no són llibres per a criatures. Com més recorria la fira, més m’anava adonant d’un fenomen ben curiós. Estava ple de llibres gloriosos pel que fa l’objecte i absolutament allunyats del joc, de l’èpica i dels mons imaginaris. Miyazaki o Ungerer s’arrencarien els cabells: en quin moment les aspiracions gràfiques dels pares han substituït el relat dels infants? El llibre objecte, perfecte per a una criatura de menys de tres anys en plena exploració del seus cinc sentits, deixa de ser el millor company quan passes la barra dels cinc i t’inventes històries sense l’ajuda de ningú. El que vols, aleshores, són històries, més històries, i com més allunyades de l’escola, dels pares i de la vida terrenal, millor!
Mentre fullejava leporellos i altres invents fills de Munari, em feia la pregunta de què em feia feliç quan llegia de patufeta. Recordo molt poc la forma dels objectes: de fet, molts dels llibres que m’engrescaven tenien el format clàssic dels àlbums o dels llibres il·lustrats. El que sí que recordo són il·lustracions que em van fer viatjar o riure, personatges que em feien companyia (beneït sigui Roald Dahl, deixeu de buscar-li les pessigolles!) i relats que m’inspiraven per inventar els meus. Si m’haguessin regalat algun llibre de Munari, hauria entomat la pols a la tauleta de vidre de la sala.
Vol dir que no s’han de fer, aquests llibres? I ara! Són preciosos, i em vaig omplir els ulls de meravelles durant dos dies. Però no són llibres de criatures. Bolonya no és una fira del llibre infantil, sinó una fira del llibre il·lustrat.
Com es pot dir Bologna Ragazzi, si no en vaig veure ni un, de ragazzo?
Català 
Español