Al costat de l’editorial, si baixes per la reixa del jardí, hi ha un banc de fusta. I en aquest banc hi seuen, cada dia del món, un o dos vellets que vénen a descansar les seves cames magres després de la llarga pujada que et porta al barri. És allà que vaig veure, per primer cop, el senyor Ruraru.
El vellet d’avui té les celles frunzides i el bigoti gruixut. Fa cara d’importància: podria ser ministre, si no portés bombatxos vermells i una camisa de llunes. (No deu ser ministre, sembla que vagi vestit de pallasso! Tot i que, ben pensat…) Guaita, no ens apropem massa: no ens ha vist, quedem-nos una estoneta més. Què hi deu fer, assegut aquí sol com un mussol i amb aquesta cara de pomes amargues? No l’he vist mai al barri, es deu haver instal·lat fa poc. Com deu ser, casa seva? Creus que viu sol? Tu creus? No sé perquè, jo no me l’imagino pare. Va vestit com un nen. De fet, les seves cames amb prou feines toquen terra. Diuen que amb el temps, t’encongeixes.
Mira, ara s’ha apropat un gat pèl-roig. Que bufó, que grassonet! Em sembla que és el gat dels veïns de sota. Ah! S’ha aturat just davant del vellet. Que curiós, sembla que li estigui parlant. Aquest bon senyor parla ga… Mira sota el banc! No, no miris el dit… aaara. És un ratolí, no? Compte, ratolí, que no se’t cruspeixi el gat… però què fa? Sembla que balli. Quin espectacle més estrany… Ep! Que el gat s’hi posa també! Mira, el vellet somriu. Ell també s’està bellugant, crec que vol aixecar-se. No, no s’està aixecant…é-és el banc que es mou! És… un cocodril?! El vellet estava assegut sobre el seu morro! Quina boca més gran…Se’l menjarà? Què dius? Que hi vagi jo? Ni pensar-ho, què vols que faci? Tinc pinta de saber matar cocodrils? Espera. Crec que no se’l cruspirà: sembla fins i tot que es coneguin. El vellet fa pinta d’estar la mar de tranquil. Riuen? T’ho pots creure? S’estan pixant de riure… Ui, quin ensurt! Encara em tremolen les cames.
Si, ja ho sé, hem d’anar tirant, que tancaran correus. Però és que tinc ganes de veure el que passarà ara. En veus sovint, tu, de cocodrils? Mira, ara es posen en camí. Tiren cap el parc Güell… s’ha de dir que és bonic, a aquesta hora. Quin cortegi més estrambòtic: un vellet, un gat, un ratolí i un cocodril. Això sembla l’arca de Noé. Apa, som-hi. Amb una mica de sort, els tornarem a veure!
els llibres
Català 
Español