Documentar la nostra vida en aquest planeta s’ha fet de mil maneres en milers de formats. Ben pensat, potser es tracta d’una de les principals preocupacions de l’ésser humà, i per tant tenim paraules a cabassos per definir les diverses formes que pren: documental, docuficció, autoficció, biopic, novel·la històrica, assaig. Categories que es poden llegir com els cursors d’un espectre que va de l’invent a la realitat…
…però compte, que dic això i un filòsof s’ennuega amb el tros de mongeta que es cruspia! Que poc rigorós, pretendre discernir què és documental o ficció en un món que narrem exclusivament els humans! (Tot i que ves a saber si les guineus dibuixen o no…)
Sigui com sigui, tenim una certa tendència a confrontar els dos conceptes: ¿pot ser que el que canviï sigui l’objectiu? ¿O el medi? ¿Es pot parlar de documental, si ens referim a l’escultura d’un personatge històric? ¿Una obra com el Guernica, què és? ¿O L’infant salvatge de Truffaut? Les fronteres són tan primes i l’objecte de debat tan escabrós que més d’un cop ha sigut l’origen de baralles (entre totis aquellis que es barallen quan debaten, tot un món!). Quan vam veure L’infant salvatge a classe, la professora que ens l’havia posat va plantar la llavor del dubte: ¿allò era o no era un documental?
No pretenc respondre aquesta pregunta, el nombre de neurones de què disposo és finit i el meu temps limitat. Però fa dos anys, vaig descobrir un llibre que em va fer pensar que la manera més productiva de plantejar aquesta qüestió potser era considerar que, de vegades, no té cap importància. Aquest autor és Andrea Antinori i el llibre, Coses de la vida dels lèmurs.
Com a amant de l’humor de Buster Keaton, i d’adolescent enamorada de la patafísica de Boris Vian, sempre he acollit aquesta irreverència innocent com una gran forma de saviesa. És la intel·ligència de l’alumne que, increpat pel mestre, sembla que es desperti d’un somni entretingut abans de contestar “¿hm?” perquè s’estava imaginant la conversa dels dos gats a la teulada de la galeria. ¿Però quina importància té si els gats parlaven o no?
¿Coses de la vida dels lèmurs és un bon llibre si tens curiositats etològiques? Sí, sense dubte: Antinori ha dedicat una gran part de la seva ja considerable obra als animals. Entendre’ls prou com per saber dibuixar-los amb aquesta llibertat implica haver-se’ls mirat durant moltes hores. Els seus lèmurs es mouen a cada pàgina amb la mateixa naturalitat que entre les branques d’una selva pluvial. Ara, tant com realistes [pausa perquè tinguis temps de demanar a Google quina pinta té un lèmur aye-aye] no ho podríem afirmar.
Per tant, si el que t’interessa és l’anatomia dels lèmurs, potser et recomanaria més aviat New Directions in Lemur Studies, de Berthe Rakotosamimanana, Steven M. Goodman i Hanta Rasamimanana; o Primate Ecology: Studies of Feeding and Ranging Behavior in Lemurs, Monkey and Apes, editat per T. H. Clutton-Brock o…
No, els lèmurs d’Antinori no són anatòmicament fidels al que entenem per “lèmur real”. Però tant se val, perquè no es tracta d’explicar què són els lèmurs. Al cap i a la fi, no en tenim ni idea, de lèmurs! Tampoc no en sabríem dir gaire més si els mesuréssim l’amplada del polze després de fer-los teclejar en un iPhone dins d’un IRM. ¿Però per què et parlava dels lèmurs, ara?
Tornant a Coses de la vida dels lèmurs. Em seria impossible de definir si aquest llibre és documental o no, perquè és difícil entendre el que pretén Antinori: ¿donar-te’ls a conèixer, fer-te riure, empescar-se històries? Totes aquestes coses hi són, i tu et sents com les criatures quan els adults s’inventen boles i elles se les creuen (jo em vaig empassar que el Pare Noel era germà del papa de Roma…). Però no t’empipes, perquè només és un joc en què vols creure i Antinori és, probablement, dels artistes més juganers i divertits de la nova generació de dibuixants. Tanmateix, tanques el llibre pensant que estaria molt bé que no desapareguin, aquests animalets. Són tan estranys que t’han acabat caient en gràcia…
Español 
Català